Xarxa de Centres Culturals Polivalents de Sant Cugat

Inauguració de l'exposició: divendres 10 d'octubre, a les 18:30 h, a càrrec d’Alex Viladrich.

text de Mireia Molina Costa

"L'enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d'allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta história no té gens de tècnica, ni d'estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de la mecanògrafa. Durant el dia faig, com tothom, gestos desapercebuts per mi mateix. Perquè un dels gestos més desapercebuts és aquesta historia, de la qual no tinc cap culpa i que surt com surt. La mecanògrafa vivia en una mena de nimbe trasbalsat entre el cel i l'infern. No havia pensat mai en “jo sóc jo”.”

Clarice Lispector, L’hora de l’estrella

"Mantener húmeda la zona de contacto donde el deseo de entrar en conversación con el mundo persiste, se ha convertido para mí en una condición inherente al sentido que encuentro al hacer. Escribir es, en última instancia, la posibilidad de pensar. Y la invitación a entrar en un movimiento que se mueve y que te mueve, que te desplaza. No que descoloca, pero sí que coloca, en el sentido sensual de colocarse, alterarse la percepción. Y observar que no hay diferencia entre entre lo sensorial e intelectual. Producir sentidos o, mejor, entrar con las manos y los pies, y con la boca. Entrar con la boca. Decir. Saber sin saber, saborear, parecido a entrar en el mar. Colocarse en el mar."

Isabel de Naverán, La ola en la mente

D’aquí a una paraula,

la tensió acumulada es dissiparà en l’aire

però d’aquí a l’altra, una incisió que marcarà la pell com un tatuatge, un rastre, un tag. Només hi seré si el meu nom insinua l’esquiva possibilitat de ser tocada.

De la Superfície de contacte, el rostre visible que es deixaria ser acariciat: superfície, a sobre de facĭes, la cara: del grec κάρα, kára; però la carícia ve de carus, de l’arrel qā-, abraçar, estimar, desitjar. Així les paraules es van tocant per confondre’s, de rostres a rastres. Així aquests exercicis de l’Alex Viladrich es van situant en una sala coneguda, en un treball hàptic per tornar-se-la a mirar des d’una subjectivitat que també vol desorientar-se.

Del verb texere se’n decanten dos noms: text i tèxtil. També el tel que deixa la nata en formar-se sobre la superfície de llet bullint. Tots els exercicis de l’Alex van resseguint l’espai reconeixent-lo com a motlle per a gestos d’emmirallament confós, com si responguessin a un miratge. Traçant una esquerda i esdevenint-la màniga; emprant la sanefa d’un paper de cuina com a paper de paret; reproduint un error d’impremta com a llibreria; resseguint la confusió de dues paraules, entre llaços. L’Alex proposa una mecanització de la traça de la mateixa manera que un telar de Jaquard seguiria les perforacions binàries: delineant, marcant, repetint, calcant, firmant.

És el rostre qui s’estén per rebre la carícia, i si el rastre és dolç el que em deixes sobre el cos és un vel invisible, innombrable. No és la interfície de la qual puc parlar

—la possibilitat de tocar-nos que fa desprendre un alè—

sinó el moment previ: la disposició a ser mirada, llegida, desvelada. La cara que faig. La manera com em poso, exposo, col·loco per esdevenir també miratge. La mateixa manera com, darrera un aparador de roba, el que em sedueix és la possibilitat d’escriure qui podria ser. D’aquí el repte: que aquests teixits o aquests texts, com de nata, es mantinguin en tensió superficial sense trencar-se.

Cal quedar-se quieta, i poder així surar-hi a sobre. Cal estirar els braços, cal la seva ex-tensió alleugerant, estendre la superfície del meu pes i estirar el temps per no trencar-lo. Així em densificaria, cual boya. Així puc jugar a aguantar-li la mirada al mar. Observaria el temor que em tensionarà el cos si m’imagino ser abduïda per una criatura de l’aigua: perquè el rastre esdevingui rostre cal un forat, una esquerda, un tatuatge.

Així segueix l’Alex les instruccions del miratge: sobre la forma seductora en farà un tall quironià, un ordre; de l’ordre, el seu mètode, el seu gest.

Proposta seleccionada a la convocatòria Projecte d’art tèxtil contemporani 2025
Amb el suport de Sorea i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Del 10 d'octubre de 2025 al 25 de gener de 2026.

Horari

Dimarts a dissabte: 17 a 20 h
Dimecres, dissabte i diumenge: 10 a 14 h
Festius: 10 a 14 h
Dilluns tancat

Foto: "Superfície de contacte", d'Alex Viladrich